Per a què fingim?

Les persones som realment fascinants… i és ben bé que cada persona és un món.

No obstant, he observat que tot i que no hi ha dos persones iguals, sí tenim comportaments socials idèntics, i avui vull compartir un que m’ha captat l’atenció.

Fingir: «Faig veure que…»

…que estic bé, que controlo la meva vida, que sóc feliç,  que gaudeixo de la meva família, feina, companys… que estic en camí d’assolir els meus somnis… i així podria enumerar un llista de situacions i sensacions positives que fan de mi un model a seguir per la resta de persones… i sense adonar-nos, creem un personatge car de mantenir que dista molt de com som realment.

I quan tornem a casa després d’una jornada d’estar fora, o entrem dins dels nostres «dominis» on no cal fingir, apareix el verdader jo. Un jo complert amb totes les virtuts i defectes. Amb les seves il·lusions i pors, amb les seves fortaleses i debilitats. Amb la seva forma de estar sent en aquest món. Per mi un «jo» molt més interessant que el perfil «Linkedin» que volem mostrar.

Per a què fingim doncs?

Senzill i comprensible: Fingim per sentir-nos acceptats, integrats.

Busquem l’aprovació en els altres. Es passem el dia calculant, verificant i modificant la nostra forma d’estar sent… pels adaptar-la a l’acceptació dels altres.

Que passaria si un dia, t’acceptes tal i com ets i ofereixes al món el tu complert?

Que creus realment que passaria?

Si ens acceptem tal i com som, amb tot el “pack” complert, es produeix el mateix efecte vers als altres. Apareix la compassió i legitimem a l’altre tal i com és, acceptant les seves virtuts i els seus defectes. En el moment que acceptem als altres també som capaços de perdonar i estimar sense condicions ni interessos.

Quan decidim estar sent així tot comença a encaixar.